MARI CHORDÀ (Amposta, 1942)

"No teníamos nada, solo el sentimiento de ser mujeres"

MARI CHORDÀ.

Artista, escriptora, editora, guionista i cofundadora d'un dels primers espais feministes d'acollida i debat al nostre país -el bar-biblioteca LaSal-, és considerada com una de les artistes més eclèctiques del feminisme espanyol. Oblidada per la crítica i la historiografia de l'art, la seva obra és perfectament assimilable a la de les seves homònimes anglosaxones.

Influenciades pel feminisme de la segona onada, les artistes dels anys seixanta i setanta, van reaccionar envers la reducció de la imatge de la dona com a objecte del desig masculí, associada a una visió falocèntrica del món, i van començar a reivindicar la seva pròpia sexualitat. Si a nivell internacional, l'obra de Judy Chicago o Valie Export és ben coneguda, en el cas espanyol no passa el mateix.

Mari Chordà representa la sexualitat femenina des de la seva òptica personal, reivindicant així, l'objectivitat des de la pròpia mirada, sense pretextos, sense filtres. Representa el cos femení com a paisatge, com a experiència de la pròpia sexualitat, com un lloc des del qual es pot referenciar el plaer de les dones i l'experiència femenina. I ho fa a finals dels anys seixanta, quan al nostre país, era molt i molt difícil reivindicar-se com a dona.

Gràcies Mari!!!!

La gran vagina, 1966

ANA PETERS. ART I FEMINISME.

ANA PETERS (1932 Bremen-2012 Dènia)

ANA PETERS davant d'una obra seva. Font: El País

Avui parlaré d'una artista que, com moltes altres artistes de la seva època, no va ser valorada per la crítica i apareix insivibilitzada dins la història de l'art contemporani espanyol.

Ana Peters es va formar en Belles Arts a València i Madrid durant els anys 50. La seva trajectòria artística comença dins l'abstracció pròpia de l'Informalisme canònic de l'època, però ben aviat s'adonarà de la necessitat de generar propostes artístiques innovadores i crítiques amb el context polític i social del tardofranquisme. En aquest sentit, s'inscriurà dins el corrent figuratiu del realisme crític i, concretament, entrarà al grup Estampa Popular de València. 

Aquest corrent denominat per la crítica de l'època: "realisme crític" pretenia reaccionar davant el context de repressió i manca de llibertats inherent al franquisme; tanmateix, va "oblidar" el lloc que ocupaven les dones dins la societat, en cap cas, a excepció de les propostes de les dones que formaven part del grup, es va atendre a la marginació de la dona durant el franquisme.

Ana Peters, primerament dins Estampa Popular, i després, relacionant-se de manera molt personal amb el Pop, va evidenciar amb les seves obres, el menysteniment cap a les dones de la seva època, així com els estereotips i els rols vinculats a la dona en la societat de consum dels anys 60 al nostre país. Malgrat que la historiografia de l'art les hagi oblidat, hi va haver dones artistes que durant el tardofranquisme i els inicis de la transició cap a la democràcia, van fer un tipus d'art amb perspectiva de gènere. Ens cal no oblidar-les.

Gràcies Ana Peters!!!!  

Victoria, 1966. Col. Paricular: hereus d'Ana Peters