25 de novembre: Dia Internacional contra la violència de gènere.

   

Demà és el Dia Internacional contra la Violència de Gènere. La violència masclista és un delicte ocult, invisible en molts llocs del món i, malauradament, és una xacra molt present en el nostre país. La consideració de que les dones són objectes, propietat dels homes, i que, per tant, han de romandre sotmeses a ells i satisfer els seus desitjos és el principi rector de l'ordre patriarcal sota el que es justifica l'ús de la violència.

Moltes han estat les artistes que han reflexionat sobre el paper de la dona i que han denunciat l'abús i la violència perpretades envers el gènere femení i contra elles mateixes. Pensem en Louise Bourgeois, Ana Mendieta o Niki de Saint Phalle, per exemple.

Recordem i homenatgem aquestes pioneres que van "posar llum" en la reivindicació del paper de la dona a la societat i que van utilitzar la creació artística per visibilitzar la violència patida per les dones de la seva època materialitzada en la seva persona: Niki de Saint Phalle i Louise Bourgeois van patir-la en el si de la seva família i Ana Mendieta com a immigrant, en un primer moment, i dins l'àmbit de la parella, després.

Niki de Saint Phalle i una de les seves Nanas.

Louise Bourgeois: La destrucción del padre, 1974

Ana Mendieta: Autoretrato con sangre, 1973

Feminisme i Història de l'Art

Avui vull recomenar la lectura de la compilació de textos feta per la professora de la Universitat de Girona, Lluïsa Faxedas. El llibre pretén donar llum als estudis artístics en clau de gènere, ja que permet omplir la llacuna existent al nostre país en matèria de textos fonamentals per a l'estudi del feminisme vinculat a la història de l'art.

Malauradament, disposem de poques traduccions al català o al castellà dels textos dels anys 70 i 80, fonamentals, per altra banda, per conèixer el naixement d'aquesta disciplina d'estudi, que avui dia inunda els estudis universitaris. 

Els textos inclosos en aquesta edició i publicats originalment entre 1971 i 1988, cobreixen les dues primeres dècades de treball de la història feminista de l'art, des del seu naixement fins al moment en que el punt de vista comença a ampliar-se i a entrecreuar-se amb els estudis culturals, visuals i sobretot, de gènere.

El punt de partida per comprendre adequadament l'impacte del feminisme en la pràctica de la història de l'art no pot ser altre que entendre'l com una proposta política, com afirmen dues de les autores incloses als textos:

"No va ser fins el 1969 i el gran impuls del moviment d'alliberament de les dones (...), que els meus impulsos feministes van assumir una posició coherent, conscient i coordinada".  Linda NOCHLIN.

"El feminisme és una ideologia, un sistema de valors, una estratègia revolucionària, una manera de viure". Lucy LIPPARD.

Amb els temps que corren, val la pena rellegir els textos d'aquestes pioneres dels estudis de gènere en matèria artística.

Dades bàsiques: 

Feminisme i història de l´art

• Editorial: Documenta universitària
• Págines: 176
• Any: 2009
• EAN: 9788492707270

Eros i Psique d'ANTONIO CANOVA

Aquest estiu hem tornat a Paris: una ciutat màgica, plena d'oportunitats per gaudir de l'art. De nou les visites obligades al Museu Rodin, al Pompidou, a l'Orsay, i a l'imponent Museu del Louvre. Allà vaig poder retrobar-me amb un dels grups escultòrics més interessants del Neoclassicisme: Eros i Psique (1787-1793), de l'italià Antonio Canova (1757-1822).

En aquest grup escultòric, Canova ens mostra dos cossos idealitzats, joves i ben formats prenent com a referència l’estatuària clàssica. Veiem una delicada composició tancada, amb línies centrípetes (de fora cap a dins), tot i que dinàmica gràcies a la utilització de dues grans línies compositives diagonals (ala dreta amb peu esquerre d’Eros i ala esquerra i cos de Psique). 

El clímax de la composició es troba al centre, en el cercle fet pels braços de Psique que abracen Eros on queden inclosos els rostres dels amants. És una obra d'una bellesa extraordinària que mai no em deixa indiferent: Canova s'allunya de la fredor neoclàssica i aconsegueix transmetre tendresa i sensualitat. Em quedaria una eternitat observant-la i copçant els detalls!!!

No puc més que agrair a Lord Cawdor el seu encàrrec i a Canova que ens recordi d'una manera tan exquisida que l'amor pot vèncer la mort. L'amor ho pot tot!!

¡FEMINISMES! al CCCB

El 1989 les Guerrilla Girls van penjar un cartell davant del Metropolitan Museum de Nova York que deia: Han d'estar nues les dones per entrar al Met Museum? Menys del 5 per cent dels artistes són dones, pero un 85 per cent dels nus són femenins.  

  

Fins el 6 de gener tenim la sort de poder visitar al CCCB l'exposició ¡Feminismes!, comissariada per Gabriele SCHOR i Marta SEGARRA, i que aglutina les mostres "L'Avantguarda Feminista dels anys 70: Obres de la Verbund Collection, Viena" i "Coreografies del gènere".

Es tracta d'una exposició de visita obligada, ja que posa en relleu la relació entre els moviments socials dels 70 i la seva influència en la producció artística del moment, amb obres de pioneres com Cindy Sherman, Ana Mendieta o Judy Chicago, entre d'altres, i la seva empremta dins dels feminismes actuals.

JUDY CHICAGO: The Dinner Party (1974-79)

A la llum dels moviments feministes de la "segona onada" i amb referents fonamentals com Simone de Beauvoir o Betty Friedan, el món de l'art comença a organitzar-se a partir dels 70 i assistim a la presa de consciència de la necessitat de capgirar-lo desde l'òptica femenina.

El rol de dona-model-objecte del desitg vinculat a una mirada androcèntrica va ser contestat per artistes que van possibilitar una revisió de la imatge de la dona en l'art mitjançant nous plantejaments allunyats dels estereotips vuitcentistes.

ANA MENDIETA (1948-1985)

Artistes i historiadores de l'art van adoptar una posició crítica front la cultura androcèntrica i van començar a intervenir directament en les esferes polítques i socials definides pels homes, articulant la frustració generada per la injustíca i la dominació derivades del prejudici de que l'art produït per dones era de pitjor qualitat i demanant-se per què la producció femenina no havia estat reconeguda històricament. En aquest sentit, el prestigiós assaig de Linda Nochlin ¿Por qué no ha habido grandes artistas mujeres?, publicat a Art News al enero de 1971, va inaugurar el terreny de la crítica d'art feminista.

El 1989 les Guerrilla Girls van penjar un cartell davant del Metropolitan Museum de Nova York que deia: Han d'estar nues les dones per entrar al Met Museum? Menys del 5 per cent dels artistes són dones, pero un 85 per cent dels nus són femenins.  

Afortunadament, després de gairebé 50 anys la situació ha començat a canviar i comptem amb nombrosos noms de dona als museus, col.leccions i galeries d'art; tanmateix, queda molt camí a fer. 

Per a més informació: https://www.cccb.org/es/servicios/prensa/feminismos/231723