MARI CHORDÀ (Amposta, 1942)

"No teníamos nada, solo el sentimiento de ser mujeres"

MARI CHORDÀ.

Artista, escriptora, editora, guionista i cofundadora d'un dels primers espais feministes d'acollida i debat al nostre país -el bar-biblioteca LaSal-, és considerada com una de les artistes més eclèctiques del feminisme espanyol. Oblidada per la crítica i la historiografia de l'art, la seva obra és perfectament assimilable a la de les seves homònimes anglosaxones.

Influenciades pel feminisme de la segona onada, les artistes dels anys seixanta i setanta, van reaccionar envers la reducció de la imatge de la dona com a objecte del desig masculí, associada a una visió falocèntrica del món, i van començar a reivindicar la seva pròpia sexualitat. Si a nivell internacional, l'obra de Judy Chicago o Valie Export és ben coneguda, en el cas espanyol no passa el mateix.

Mari Chordà representa la sexualitat femenina des de la seva òptica personal, reivindicant així, l'objectivitat des de la pròpia mirada, sense pretextos, sense filtres. Representa el cos femení com a paisatge, com a experiència de la pròpia sexualitat, com un lloc des del qual es pot referenciar el plaer de les dones i l'experiència femenina. I ho fa a finals dels anys seixanta, quan al nostre país, era molt i molt difícil reivindicar-se com a dona.

Gràcies Mari!!!!

La gran vagina, 1966

ANA PETERS. ART I FEMINISME.

ANA PETERS (1932 Bremen-2012 Dènia)

ANA PETERS davant d'una obra seva. Font: El País

Avui parlaré d'una artista que, com moltes altres artistes de la seva època, no va ser valorada per la crítica i apareix insivibilitzada dins la història de l'art contemporani espanyol.

Ana Peters es va formar en Belles Arts a València i Madrid durant els anys 50. La seva trajectòria artística comença dins l'abstracció pròpia de l'Informalisme canònic de l'època, però ben aviat s'adonarà de la necessitat de generar propostes artístiques innovadores i crítiques amb el context polític i social del tardofranquisme. En aquest sentit, s'inscriurà dins el corrent figuratiu del realisme crític i, concretament, entrarà al grup Estampa Popular de València. 

Aquest corrent denominat per la crítica de l'època: "realisme crític" pretenia reaccionar davant el context de repressió i manca de llibertats inherent al franquisme; tanmateix, va "oblidar" el lloc que ocupaven les dones dins la societat, en cap cas, a excepció de les propostes de les dones que formaven part del grup, es va atendre a la marginació de la dona durant el franquisme.

Ana Peters, primerament dins Estampa Popular, i després, relacionant-se de manera molt personal amb el Pop, va evidenciar amb les seves obres, el menysteniment cap a les dones de la seva època, així com els estereotips i els rols vinculats a la dona en la societat de consum dels anys 60 al nostre país. Malgrat que la historiografia de l'art les hagi oblidat, hi va haver dones artistes que durant el tardofranquisme i els inicis de la transició cap a la democràcia, van fer un tipus d'art amb perspectiva de gènere. Ens cal no oblidar-les.

Gràcies Ana Peters!!!!  

Victoria, 1966. Col. Paricular: hereus d'Ana Peters

  

25 de novembre: Dia Internacional contra la violència de gènere.

   

Demà és el Dia Internacional contra la Violència de Gènere. La violència masclista és un delicte ocult, invisible en molts llocs del món i, malauradament, és una xacra molt present en el nostre país. La consideració de que les dones són objectes, propietat dels homes, i que, per tant, han de romandre sotmeses a ells i satisfer els seus desitjos és el principi rector de l'ordre patriarcal sota el que es justifica l'ús de la violència.

Moltes han estat les artistes que han reflexionat sobre el paper de la dona i que han denunciat l'abús i la violència perpretades envers el gènere femení i contra elles mateixes. Pensem en Louise Bourgeois, Ana Mendieta o Niki de Saint Phalle, per exemple.

Recordem i homenatgem aquestes pioneres que van "posar llum" en la reivindicació del paper de la dona a la societat i que van utilitzar la creació artística per visibilitzar la violència patida per les dones de la seva època materialitzada en la seva persona: Niki de Saint Phalle i Louise Bourgeois van patir-la en el si de la seva família i Ana Mendieta com a immigrant, en un primer moment, i dins l'àmbit de la parella, després.

Niki de Saint Phalle i una de les seves Nanas.

Louise Bourgeois: La destrucción del padre, 1974

Ana Mendieta: Autoretrato con sangre, 1973

Feminisme i Història de l'Art

Avui vull recomenar la lectura de la compilació de textos feta per la professora de la Universitat de Girona, Lluïsa Faxedas. El llibre pretén donar llum als estudis artístics en clau de gènere, ja que permet omplir la llacuna existent al nostre país en matèria de textos fonamentals per a l'estudi del feminisme vinculat a la història de l'art.

Malauradament, disposem de poques traduccions al català o al castellà dels textos dels anys 70 i 80, fonamentals, per altra banda, per conèixer el naixement d'aquesta disciplina d'estudi, que avui dia inunda els estudis universitaris. 

Els textos inclosos en aquesta edició i publicats originalment entre 1971 i 1988, cobreixen les dues primeres dècades de treball de la història feminista de l'art, des del seu naixement fins al moment en que el punt de vista comença a ampliar-se i a entrecreuar-se amb els estudis culturals, visuals i sobretot, de gènere.

El punt de partida per comprendre adequadament l'impacte del feminisme en la pràctica de la història de l'art no pot ser altre que entendre'l com una proposta política, com afirmen dues de les autores incloses als textos:

"No va ser fins el 1969 i el gran impuls del moviment d'alliberament de les dones (...), que els meus impulsos feministes van assumir una posició coherent, conscient i coordinada".  Linda NOCHLIN.

"El feminisme és una ideologia, un sistema de valors, una estratègia revolucionària, una manera de viure". Lucy LIPPARD.

Amb els temps que corren, val la pena rellegir els textos d'aquestes pioneres dels estudis de gènere en matèria artística.

Dades bàsiques: 

Feminisme i història de l´art

• Editorial: Documenta universitària
• Págines: 176
• Any: 2009
• EAN: 9788492707270

Eros i Psique d'ANTONIO CANOVA

Aquest estiu hem tornat a Paris: una ciutat màgica, plena d'oportunitats per gaudir de l'art. De nou les visites obligades al Museu Rodin, al Pompidou, a l'Orsay, i a l'imponent Museu del Louvre. Allà vaig poder retrobar-me amb un dels grups escultòrics més interessants del Neoclassicisme: Eros i Psique (1787-1793), de l'italià Antonio Canova (1757-1822).

En aquest grup escultòric, Canova ens mostra dos cossos idealitzats, joves i ben formats prenent com a referència l’estatuària clàssica. Veiem una delicada composició tancada, amb línies centrípetes (de fora cap a dins), tot i que dinàmica gràcies a la utilització de dues grans línies compositives diagonals (ala dreta amb peu esquerre d’Eros i ala esquerra i cos de Psique). 

El clímax de la composició es troba al centre, en el cercle fet pels braços de Psique que abracen Eros on queden inclosos els rostres dels amants. És una obra d'una bellesa extraordinària que mai no em deixa indiferent: Canova s'allunya de la fredor neoclàssica i aconsegueix transmetre tendresa i sensualitat. Em quedaria una eternitat observant-la i copçant els detalls!!!

No puc més que agrair a Lord Cawdor el seu encàrrec i a Canova que ens recordi d'una manera tan exquisida que l'amor pot vèncer la mort. L'amor ho pot tot!!

¡FEMINISMES! al CCCB

El 1989 les Guerrilla Girls van penjar un cartell davant del Metropolitan Museum de Nova York que deia: Han d'estar nues les dones per entrar al Met Museum? Menys del 5 per cent dels artistes són dones, pero un 85 per cent dels nus són femenins.  

  

Fins el 6 de gener tenim la sort de poder visitar al CCCB l'exposició ¡Feminismes!, comissariada per Gabriele SCHOR i Marta SEGARRA, i que aglutina les mostres "L'Avantguarda Feminista dels anys 70: Obres de la Verbund Collection, Viena" i "Coreografies del gènere".

Es tracta d'una exposició de visita obligada, ja que posa en relleu la relació entre els moviments socials dels 70 i la seva influència en la producció artística del moment, amb obres de pioneres com Cindy Sherman, Ana Mendieta o Judy Chicago, entre d'altres, i la seva empremta dins dels feminismes actuals.

JUDY CHICAGO: The Dinner Party (1974-79)

A la llum dels moviments feministes de la "segona onada" i amb referents fonamentals com Simone de Beauvoir o Betty Friedan, el món de l'art comença a organitzar-se a partir dels 70 i assistim a la presa de consciència de la necessitat de capgirar-lo desde l'òptica femenina.

El rol de dona-model-objecte del desitg vinculat a una mirada androcèntrica va ser contestat per artistes que van possibilitar una revisió de la imatge de la dona en l'art mitjançant nous plantejaments allunyats dels estereotips vuitcentistes.

ANA MENDIETA (1948-1985)

Artistes i historiadores de l'art van adoptar una posició crítica front la cultura androcèntrica i van començar a intervenir directament en les esferes polítques i socials definides pels homes, articulant la frustració generada per la injustíca i la dominació derivades del prejudici de que l'art produït per dones era de pitjor qualitat i demanant-se per què la producció femenina no havia estat reconeguda històricament. En aquest sentit, el prestigiós assaig de Linda Nochlin ¿Por qué no ha habido grandes artistas mujeres?, publicat a Art News al enero de 1971, va inaugurar el terreny de la crítica d'art feminista.

El 1989 les Guerrilla Girls van penjar un cartell davant del Metropolitan Museum de Nova York que deia: Han d'estar nues les dones per entrar al Met Museum? Menys del 5 per cent dels artistes són dones, pero un 85 per cent dels nus són femenins.  

Afortunadament, després de gairebé 50 anys la situació ha començat a canviar i comptem amb nombrosos noms de dona als museus, col.leccions i galeries d'art; tanmateix, queda molt camí a fer. 

Per a més informació: https://www.cccb.org/es/servicios/prensa/feminismos/231723

  

CINDY SHERMAN: una mirada crítica de la representació femenina.

Avui començo la sèrie de posts sobre dones artistes, i la inauguro amb CINDY SHERMAN (Nova Jersey,1954), una experta de l’autoretrat com a mitjà per reivindicar-se com a dona i també, com a artista.

El 1976 es va graduar en Belles Arts a l’State University College de Buffalo, i actualment viu i treballa a Nova York. .

Al llarg de la seva singladura professional, Sherman, ha estat la seva model amb la finalitat de posar de manifest, amb sentit crític, els rols de la dona en els diferents àmbits de la vida: la mestressa de casa, la ballarina, la prostituta, la dona desesperada, la súper- dona, la dona benestant, la dona que fa el que pot per intentar aturar el pas del temps...., tot això mitjançant la tècnica fotogràfica que li és característica, amb una acurada i efectista posta en escena, i de la que ha esdevingut una veritable icona del segle XXl.

Polèmica, provocadora, malcarada, Sherman, s’utilitza a ella mateixa, modificant la seva imatge personal, per analitzar críticament el paper i la representació de la dona en la societat actual, una societat que, malauradament, encara  es regeix fonamentalment per patrons de comportament masculins.

M’emociona la seva mirada particular del món femení. Si en voleu saber més, us recomano l'accés al seu lloc web. 

http://www.cindysherman.com/